Article que va sortir al diari Cop d'Ull al mes de setembre:
De qué parlo quan parlo d'anar en bici.
Quan veiem passar a algú que es desplaça en bicicleta -no parlo ara dels
esportistes, em refereixo al que utilitza la bici com a transport- què pensem?
Ens fa por? Ens dóna enveja? Ens fa pena? Ens preguntem per què ho fa?… Com a
ciclista urbà, intentaré donar una mica de llum sobre les seves motivacions. I
les meves.
Probablement pensa que estalvia diners i, en aquests temps, és una raó de
pes. També hauria de ser en altres, però és ara quan fem números; i algú ha
calculat que portar la canalla en bicicleta a l'escola estalvia 700 euros a
l'any. Ja tenen una bona raó.
Però hi ha més: la bicicleta no contamina; i encara que no tots els
ciclistes són vegetarians, el respecte pel medi és un valor en alça. Tenir cura
del planeta per als nostres descendents ens fa sentir-nos millors; un bon
motiu, no?
I recordin que la bicicleta evita moltes malalties; el percentatge de
població amb sobrepès als Estats Units ronda el 55%; a Europa, el 33%; a
Holanda, el 18%. Endevinen per què? I l'obesitat és un problema de salut de
primer ordre, que genera malaltia i envelliment amb mala qualitat de vida.
I està de moda; fixeu-vos que bicicletes es fan; són obres d'art; i és
igual el que vulgui anunciar: una assegurança, un dipòsit bancari, roba, un
restaurant ... Posi una bicicleta, i tothom sabrà que el que ven és fiable, sa,
que provoca sensació de llibertat i que millora la qualitat de vida.
I tampoc perdo temps; i si aprofito les infraestructures que es van creant
-penso en la via verda que uneix Jesús, Roquetes i Tortosa- no glopejo fum, no
sento soroll, no corro riscos, aparco on vull, i al final, trigo el mateix que
en cotxe.
Els sembla que hi ha pocs motius per anar en bici?
I no obstant això, tinc la convicció que hi ha una raó molt més profunda
que m'empenyia a anar en bici a escola i ara a treballar. És una cosa més
íntima, que té a veure amb la sensació de fluir: alguna vegada han estat fent
alguna cosa veritablement a gust? Han notat llavors que el temps desapareix? És
gairebé impossible d'explicar, però segur que alguna vegada l'han experimentat;
bé, jo vaig en bici per això; és el que em fa estar millor quan arribo a la
feina i a casa.
Mirin, tinc un amic -el dirà que no és amic meu, potser- que és un virtuós
del calaix flamenc: preguntin-li a ell per què el calaix, i les seves raons
valdran també per la meva bicicleta.
Doneu-li una oportunitat a la bici: oblidin els prejudicis, si tenen algú,
i provin-la. Però donin-li uns dies, fins que el selló no els faci mal. Veuran
com, passat aquest tràngol, enganxa; i si no, provin el calaix, que també té la
seva. Però no es quedin aturats: busquin on fluir.
Iñigo, membre del col·lectiu Me Moc En Bici
